Roser Capdevila va néixer a Ripoll l’any 1979 i viu a la població veïna de Campdevànol. És Llicenciada en Història per la Universitat de Barcelona, Postgrau en Comunicació cultural a la facultat de Blanquerna i DEA en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona. Actualment treballa al Museu Etnogràfic de Ripoll. Ha publicat la monografia “Damià Casanova, aspectes biogràfics d’un emprenedor compromès” (2010) i és autora de diversos guions que s’interpreten en visites teatralitzades a Ripoll i Campdevànol.
Des del 2005 està vinculada en diversos aspectes de la gestió i l’organització de la Festa de la Llana i Casament a Pagès. Acaba de publicar un estudi àmpliament documentat sobre la Festa i la Patrimonialització de la cultura popular a Ripoll. Un assaig sobre una manifestació cultural local que s’entronca amb una nova manera d’entendre el que podem considerar patrimoni.
«Estudiar el patrimoni com a un procés permet observar la inclusió o l’exclusió de manifestacions culturals que no provenen del moviment romàntic català» Roser Capdevila
Andreu Beneit: Com i quan vas començar a col·laborar en la Festa de la Llana?
Roser Capdevila: Vaig començar a col·laborar-hi a partir del 2005. Feia un any que treballava a l’oficina de turisme de Ripoll que aleshores s ’encarregava d’organitzar la festa.
A.B: Va ser un apropament lúdic o intel·lectual, vinculat a la teva formació?
R.C: Va ser un apropament laboral que poc a poc em va permetre introduir-hi certes inquietuds vinculades a la meva formació i als meus hobbies.
A.B: Per què vas decidir a escriure l’assaig que acabes de publicar?
R.C: Perquè vaig pensar que era una oportunitat excel·lent per a resumir la meva experiència en el camp del turisme, els meus estudis i totes les vivències que he tingut al voltant de la festa.
A.B: El concepte de patrimoni ha canviat molt d’uns anys ençà. En quin sentit?
R.C: Aquest canvi el resumeix molt bé l’Oriol Beltran en el pròleg del llibre. Hem passat d’estudiar com crear patrimoni a interessar-nos en el què i el quan i en quin àmbit volem crear-lo. Què genera, qui ho fa, en base a què…
A.B: Què suposen aquests canvis i com has tractat la patrimonialització en el cas concret de Ripoll?
R.C: El patrimoni s’entén com un procés i això permet ampliar el camp d’estudi. En el cas concret de Ripoll permet fixar una data i uns protagonistes, és a dir, el procés de patrimonialització està estretament lligat al principi de la contemporaneïtat del poble, al catalanisme polític i cultural i al turisme.
A.B: Quines fonts has consultat?
R.C: Doncs un xic de tot. Premsa comarcal, bibliografia sobre la patrimonialització i un munt d’entrevistes.
A.B: Per què, tot i que la Festa ha arribat als 50 anys, et remuntes al primer terç del segle XIX?
R.C: Perquè el què explica la Festa té poc a veure amb la línia històrica de la vila. Si ens remuntem al segle XIX es poden entendre un seguit de coses que permeten copsar la festa en un sentit més ampli i sobrepassar el discurs folklòric.
A.B: En el llibre afirmes que la memòria col·lectiva ha estat afectada pel procés de patrimonialització…
R.C: Sí, és una d’aquelles afirmacions que he hagut de pensar en deteniment, però que crec que queda raonat en la primera part de l’estudi. Es tracta, en realitat, d’obrir una porta a l’opció de repensar què simbolitza Ripoll i concretament el fet de ser el Bressol de Catalunya.
A.B: Amb aquesta nova manera d’entendre el patrimoni podem situar-hi, a Catalunya, les manifestacions culturals pròpies d’altres indrets de l’Estat que estan arrelant aquí?
R.C: Tots els processos per definició són mòbils, vius. Crec que estudiar el patrimoni com a un procés permet observar la inclusió o l’exclusió de manifestacions culturals que no provenen del moviment romàntic català.
A.B: I quin escenari se’ns dibuixa en el futur immediat amb les aportacions de gent d’arreu del món?
R.C: Els escenaris que es puguin crear estan en mans de molta gent, no només gestors i polítics sinó intel·lectuals, artistes, etc. De fet, sovint tots som una mica de tot plegat. I són escenaris múltiples, que afecten a aspectes locals, de ciutat o de país. Desconec que és pot dibuixar, ara bé, gairebé per imperatiu ha de generar un marc còmode en la identificació, com a mínim local i de país.
A.B: Per què t’has decidit que sigui L’EDITORIAL PRÒXIMA qui en faci la producció editorial?
R.C: Perquè vaig pensar, amb encert, que tot seria fàcil, ràpid i amb bons resultats.
A.B: Tot i que potser és prematur pensar-hi, tens algun proper projecte entre mans?
R.C: No és prematur, no. Estic treballant en una història de vida del Molí Gros de Campdevànol i de fet tinc més idees, però per ara estan només al cap.
Deja una respuesta